Ni tinc iPhone ni respostes

Abans que seguiu llegint, he de fer-vos una confessió: ni tinc iPhone ni respostes. Així que si vos he ofès, no seguiu llegint.

El que sí que tinc són moltes preguntes que cada dia quan m’aixeque es presenten al menjador amb més i més interrogants, així que he decidit començar aquest blog, no per a calmar la meua set de fama -perquè a mi allò de la fama costa, em costa-, sinó per entretindre els puntets d’aquests signes pesats mentre em faig i em prenc un cafè amb llet.

Diuen que la única constant és el canvi… Doncs ja m’ho direu vosaltres. Igual sóc la mateixa a Facebook que a twitter, a instagram que a vine o viddy, a wordpress que a tumblr, a del.icio.us que a prezy, a ingojobs que a linkedin, a una conversa prenent un cafè amb un amic que a la feina o al sofà de casa. I ja no parlem dels poemes ni del pas del temps ni del canvi de mòbils, ordinadors o tauletes. I això que encara no tinc Google glasses.

Potser sóc una només. O potser sóc només un fantasma. O potser sóc com els trocets d’una closca d’ou trencada amb mala llet.

Ai, pobreta meua, només sé que sovint tinc greus problemes d’identitat, per no parlar dels problemes de memòria amb les contrasenyes i els noms d’usuari. I a més, ja us ho he confessat, no tinc iPhone. Sí, és cert, no s’ho cregueu? Visc contenta amb el meu android device. I més després de l’últim anunci d’Apple.

This is it??? Vols dir que sense Apple no podré ser feliç? Que no podré gaudir d’experiències meravelloses amb el meu Samsung? Que la meua vida perdrà el seu sentit?

Sorry, I’m not in the mood.

Potser un altre dia. Ok, d’acord, quan me’l compre en parlem. Segur que tindreu raó. Però fins aleshores, seguiré tenint les meues experiències fantàstiques sense anar a Califòrnia a que em dissenyen res.

---